ELS PENDONISTES TAMBÉ ANEM A DINAR

    

 

Els pendonistes: Tony Tudela, Josep Marcet, en Lluís Lago, Esteve Ferré, Albert Oliver-Rodés, Josep Carbonell, Joan Yll, Toni Muñoz, Manuel Montero, Joan Pros, Isidre Baqués, Joan Marsal, Trino Carbonell, Josep Ramon Sentís, Josep Maria Rosés, Gaudenci Mirabent    

 

   

    I mal aniria que no hi anéssim. No m’interpretin malament. Em vinc a referir que elles, les pendonistes, ja fa anys que es reuneixen en un dinar per celebrar que ho han estat i per donar la benvinguda a la de la festa de  Santa Tecla de l’any en curs. Per a nosaltres, els pendonistes, aquest any ha estat el primer que ens hem reunit a l’entorn de la taula a l’espai del Prado.

   Feia uns anys que els pendonistes li donàvem voltes i no ens decidíem mai, fins que ha arribat el dia, amb  èxit de participació. Perquè dels 15 que encara hi som, comptant el pendonista d’aquesta any, no n’ha fallat cap, com a curiositat també explicar que elles quasi ens doblen en el nombre. Quan es va posar en marxa la convocatòria tampoc se sabia qui seria designat pendonista d’enguany. També és veritat que ha estat escollit però encara no ha pres possessió, cosa que es produirà quan rebi a casa seva la imatge de Sant Bartomeu i quan moments abans de la sortida de la processó, en l’interior de l’església, agafi la bandera amb la qual farà tot el recorregut. De ben segur, com ens ha passat a tots, malgrat que l’opinió general és que la processó dura molt, als pendonistes se’ns fa curt i vull pensar que a les pendonistes els hi passa el mateix.

   Un dels motius que ens ha motivat reunir-nos en aquest dinar, ha estat per donar la benvinguda al nou pendó, com tots fèiem broma, i en certa manera homenatjar-lo i al mateix temps explicar-li les experiències viscudes. Com per exemple: el que se sent com a pendonista de la Festa Major, que de per si és un gran honor. Però quan estàvem entaulats vet aquí que ens ha sobrevingut el dubte, de si és millor convidar-lo abans de la seva pressa de posició, o un cop ja hagi viscut el que li depara la festa, perquè d’aquesta manera ens pugui explicar  les seves pròpies vivències. A damunt la taula ha quedat la proposta: abans o desprès.

   Si observem la fotografia el nombre de pendonistes sembla que sumin 16, però passa que representant als geganters, que també van ser pendonistes, la representació l’han ostentat dos geganters. A alguns els hi sobtarà la presència d’una sitgetana. La raó la trobem en què  és la presidenta del Casino Prado que ens ha acollit. 

   Els pendonistes ens ho hem passat molt bé i, a més de les experiències viscudes hem fet un tomb pel Sitges que hem deixat enrere i per la popularitat de determinats personatges. En un moment donat m’ha vingut, per la proximitat amb que ens trobàvem amb els finestrals que donen al carrer, a aquell grupet de sitgetanes, pradistes, que cada dia, desprès de dinar, s’asseien davant aquestes mateixes obertures i feien també un repàs a tot plegat, mentre que les seves historietes, en preferència, es concentraven a repassar vida i miracles de qui, en aquells moments, passava pel davant d’aquest  distret aparador.

    Desprès, una vegada a casa, m’ha vingut a la memòria que, abans de la Festa Major,  ens visitava la fira. La qual en fèiem un tastet el dia de la festivitat del Vinyet, davant aquelles paradetes de joguines que hi havia disposades a l’entorn de l’era. Amb les consegüents limitacions imposades per la família, degut a  les conclusions que ens manifestaven i que venien a dir que en aquella fira ens comprarien un petit detall, mentre que per la Mare de Déu d’agost el regal seria una mica més generós.

    L’arribada dels firaires també anava associada amb la pluja, ja que molt sovint en algun dels dies de  la seva presència es produïa una d’aquelles, llavors normals, tempestes d’estiu, amb llamps i trons inclosos.

    Aquelles barraques verdes, alineades des de la Fragata fins quasi bé el carrer Sant Pau, encetaven una quinzena molt prolifera  per a la gent  de la vila, que culminava amb la Festa Major.

        Ella ha estat el motiu principal  que ha reunit als pendonistes per anar a dinar, quan ja fa anys que ho fan les pendonistes, mai és tard si la causa és bona. Aquesta, sens dubte, s’ho mereix. I ves si ens ho hem passat bé, que hem quedat que a l’any que bé hi tornarem. Desprès dels  dinars o sopars  es diuen moltes coses i al final, acostuma a passar el que s’acostuma a dir: molta terra a l’Havana. Però com som gent de costums, i aquest sembla que ha arrelat des d’un bon començament, segur que no ens ho pensarem dues vegades. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost del 2025)

DIFERENTS MANERES DE PREPARAR LA FESTA

    

    Amb el pas dels anys canvien moltes coses. I aquests canvis s’observa en tot, inclús en les festes. D’aquí que la Festa Major de casa nostra  si la comparem, per exemple, amb la del començament del segle passat, no té res a veure amb la dels nostres dies. Tot i que el folklore que forma part del seguici festiu ha conservat les seves essències. 

   No així altres aspectes. Començant pels preparatius i per la manera de celebrar-la i de viure-la. Hi contribuïa que en aquells anys no hi havien tantes distraccions i per tant les celebracions, com la que aviat ens ocuparà, era esperada amb molt desig, perquè hi anaven associats molts detalls, alguns de molts simples, però que feien festa. Segurament que el principal de tots i el que més s’encomanava era la il·lusió, com era en el cas de la Festa Major. 

    Lògicament l’organització de tot plegat necessitava d’uns preparatius per poder-ho celebrar com cal. Aquests es repartien entre la intimitat de les famílies i entre la comissió organitzadora.

      I a quins preparatius es lliuraven les famílies? Es prioritzava  mantenir la façana de la casa i les seves interioritats ben emblanquinades. Com també tenir a punt el vestit de mudar, per vestir de manera elegant, que es notés que era festa diferent. Encarregar el pollastre, anar a les representacions que feien de teatre o Zarzuela...

   Pel que fa als components dels balls, aquests havien d’estar amatents de la subhasta per a  que el hi atorguessin. I per exemple a la casa d’en Casildo Vivó, que era el majoral dels  Cercolets, restaven amatents de que els hi arribes el flabiolaire, que sembla ser que venia de per allà a Begues, i el tenien de posar a punt, perquè arribava una mica desmanegat, poc polit,  per presentar-se davant de la gent. M’ho havia explicat la seva filla Angelina Vivó Graells, que fa poc que ens ha deixat, i que junt amb el seu germà Isidre, havien viscut amb intensitat aquests preparatius. Mentre que la comissió corresponent també havien de fer el mateix amb els grallers que venien, molts d’ells a peu, i que fins que no els veien aparèixer no les tenien totes, perquè quedaven contractats d’un any per l’altre, però no hi havia els mitjans de comunicació actuals, com per adreçar-lis  un toc d’atenció.

    Quan un servidor em vaig adonar de tots aquests preparatius ja havia passat una mica més de mig segle, però encara vaig poder viure detalls de la Festa que restaven en la intimitat i feies el possible per coincidir-hi, per exemple quan muntaven els gegants, que es trobaven en un magatzem on ara hi ha l’arxiu. En tenia cura en Jesús Carbonell, que era fuster, però a més era l’enterramorts. Dues activitats, la de muntar els gegants i la de proporcionar l’últim “traje”, a les antípodes una de l’altra. El seu germà, l’Antonio Carbonell, era pintor i era l’encarregat dels retocs de la pintura. Mentre que en Francesc Esplugues, en Dandy , i les seves filles, la Rosa Mari i la Montse, s’encarregaven de pentinar la parella de gegants. 

    Sense oblidar els preparatius que els Palma i companyia dedicaven al Drac, que li propiciaven capes i més capes de pintura quan aquest era de color verd fosc i amb escames grogues. Comptaven amb la col·laboració d’en Salvador Marcet en “Teio”. I desprès en va tenir cura el pendonista d’enguany, en Joan Pros.  Era el  Drac que sempre havíem vist i la seva presència ens esborronava i ens infonia molt respecte, quasi por. 

     I així, d’avui per demà, la bandera apareixia abocada en el balcó del llavors president de la Comissió, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que vivia al carrer Sant Pere. Tampoc la Festa Major es presentava en societat, ni aquesta es pregonava i els pendonistes eren escollits entre persones il·lustres, la major part gent de la colònia. I el tabernacle era recollit, quan la processó cívica passava per davant del domicili de l’Antoni Mirabent, al carrer Jesús. A la Matinal, mentre els components de la banda militar de Regiment de Jaén 25 es dirigien a l’Ajuntament, tocaven la diana florejada. 

   A partir d’aquí s’han introduït canvis. Com el de presentar el Programa Oficial, on són desvetllats els secrets més ben guardats. Des de que es fa, cada any, la Comissió corresponent s’ha lluït en l’organització i presentació. Aquest any, però han prioritzat el fons, on el blau  del cel i del mar, així com la seva immensitat, han posat en relleu que Sitges és un poble que mira al mar. I mentre  hi guaitàvem han anat apareixent els  protagonistes. Això tampoc passa cada dia. Moltes felicitats a totes i a tots.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'agost del 2025)

L'HORT DEL VINYET

  

   El Vinyet  mostra com el pas del temps  ha mantingut, quasi inalterables, espais freqüentats per generacions de sitgetanes i sitgetans que, ens moments puntuals de la nostra existència ens hi hem apropat. Entrar al Vinyet ens és tan familiar que és com anar a casa. Tanmateix l’ermita, el santuari, té dos espais rellevants: la façana i la part posterior on sobresurt l’absis de l’església. Per descomptat que la part frontal és la més espectacular, si més no la part del darrera també té un encant especial.

    En la fotografia que vaig fer s’observa que part de l’absis sobresurt per damunt de la paret que tanca l’hort. Un hort que a l’any 1892 va pintar Santiago Rusiñol, que es sentia molt atret pel Vinyet, prova d’aquesta predilecció és que hi va dedicar diferents pintures. Una d’elles li va posar per títol el mateix que he fet servir per l’anunciat de l’article: “l’Hort del Vinyet” . On destaca la sobrietat del lloc i on també hi apareix una pica baptismal gòtica, la qual acabaria fent de brollador a la sala principal del Cau ferrat.

   Al pas del anys en aquestes parets exteriors s’observa l’antiguitat del conjunt que es trobava al bell mig de camps i vinyes. Actualment l’hort segueix sent productiu, al pare de l’Olga, l’ermitana, junt amb el nucli familiar, té cura d’aquest hort. Un hort que es troba en mig d’una zona residencial  i que ve a ser testimoni de tots els horts que tenien el gran nombre de sínies que hi via al costat del Camí Fondo, una de les més emblemàtiques, la Sínia del Gall. Com a curiositat explicar  que en una d’aquestes sínies hi vivia la família d’en Magí Almiñana, que va ser un bon músic i de ben jovenet, quan estudiava el trombó, a l’estiu sortia a la fresca de la nit i ell mateix es delectava amb melodies i estudis de l’instrument. Ens podem imaginar, en mig del silenci que imperava en aquelles hores, i sota els únics  testimonis de les estrelles i la lluna, els avenços del trombonista,  a més de ser profitosos, assolien un encant afegit.   

     A poca distancia d’aquest hort, un altra artista s’hi va construir la seva casa, es tractava del també pintor Alfred Sisquella. I on a l’altra costat oposat, el de la façana, en una distancia tampoc massa gran, l’escultor Pere Jou  hi va construir la seva, costat per costat amb la del pintor
Joaquim Sunyer. La pagesia i l’art coincidien en els camins  que porten fins al Vinyet.

   Els mateixos  que es tornaran a veure mot concorreguts aquests propers dies, quan les Vinyets es retrobaran a l’ermita per celebrar la joia de portar aquest no tan de Sitges. I un dies desprès quan celebrarem la seva festa, que és de les més entranyables i boniques de totes les que participem. 

                                 J.Y.M.   

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'agost del 2025 )

LA CASA DELS "CUÑAOS "

   Abans de continuar haig de fer unes puntualitzacions. Aquesta casa del carrer Carreta 26 no era propietat, com sembla que doni entendre amb aquest anunciat de les persones, el parentesc dels quals apunto, sinó que llavors n’era propietària la Montserrat Ginestà Robert, descendent  del germà del Dr. Robert. També cal aclarir el terme de cunyats ( escrit segons la terminologia que ells feien servir i per la qual es van fer populars) on només hi havia un cunyat, que ho eren de forma recíproca, tanmateix un d’ells feia servir tant l’expressió  que donava la sensació  que tots als qui tractava eren els seus “cuñaos”.

   La història té un rerefons mariner, senzilla però molt interessant perquè dona rellevància a la vida d’uns pescadors de la bonica població de Roquetes de Mar, a la qual ens uneix el mateix mar Mediterrani. Un dels seus veïns, en Juan Cano López, venia a fer la temporada de pesca a Barcelona fins que, un cop casat amb la Maria Sánchez Oyonarte,  va decidir portar la família aquí. Sitges els va acollir i per sempre més  es van quedar entre nosaltres. Casat amb una germana de la seva dona, la Rosa Sánchez Oyonarte, en Mauricio Sebastián Sevilla també va venir a Sitges a treballar en el mateix ofici de pescador. Uns i altres desprès de viure en diferents cases, es van establir en aquesta del carrer Carreta. A partir d’aquí en Sebastian cada vegada que es referia a en Juan Cano, ho feia amb la terminologia del “cuñao”. I tant en va fer servir aqueta denominació que a en Sebastian tothom el coneixia pel “cuñao”. Home baixet d’estatura però, com tota la família amb un cor gran i generós.

 Fills d’en Juan Cano  i la Maria Sánchez són en Joan  Cano Sánchez i la Maria Cano Sánchez. I d’en Mauricio i la Rosa: l’Antonio, al qual la veu popular també va rebatejar com en “Nono”, paleta de professió i com a curiositat dir que va ser, durant un temps, vocalista dels Iberos del Jazz. L’altre fill en va ser en Miquel que va exercir l’ofici de tallador, una especialitat que va dominar amb molta professionalitat. Mentre que la filla és la Rosa, casada amb en Josep Roca, professor que va ser de golf.

   Tot això ve a tomb perquè la setmana passada vam celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors. En uns moments en què Sitges, que va ser un poble on en el seu mar hi feinejaven molts d’ells, amb les seves barques o anant de jornal, n’han quedat tres de mal comptades. Si més no continua sortint la processó de les barques , que és esperada per molta gent que saluda el seu pas des diferents punts del nostre litoral. Presideix la processó  la imatge de la mare de Déu, a la qual tanta devoció li han tingut aquells pescadors i actualment la segueixen tenint les seves famílies, les quals vetllen per aquesta continuïtat i per donar també lluïment al pas de la Pietat, que tots coneixem per la Mare de Déu dels Mariners, que surt durant la processó del divendres Sant i que prèviament és exposada en la bonica i espaiosa entrada d’aquesta  casa del carrer Carreta. I que durant molt temps n’han tingut cura la mateixa Maria Cano i una altra filla de pescador, la Toni Magan i que segueix tenint continuïtat amb la Isabel Ferrer Carbonell, filla de l’Americano, entre altres.

    També en aquesta històrica vorera en Joan Cañameras s’hi asseia, ell vivia en els baixos junt amb la Conxita Sauch, la seva muller i fills. Seguint l’ofici del pare, en Xavi va ser un bon pescador.  En Joan tenia una  manera molt particular de seure, ho feia amb el respatller de la cadira a davant on a damunt hi acomodava els braços. O quan també repassava les xarxes, ho feia assegut només entrar al portal i la xarxa la posava a damunt del respatller d’una cadira més baixa disposada en la vorera.

   Aquesta imatge s’avenia a l’activitat dels seus estadants, tots pescadors. Els Tinos, la família Roses, junt amb el Salvador Tutusaus, completaven el nombre de famílies que vivien a la casa. I que la presència dels “cuñaos” va ajudar a recavar  la popularitat d’aquest espai. Perquè quan es parlava d’aquests personatges, tan ben identificats amb el seu parentesc, tothom sabia ubicar-los en el carrer i en la casa. On no només els pescadors tenien el seu protagonisme, sinó que també el carrer va ser molt freqüentat pels joves que hi acudien cada dia camí de l’escola, de la qual n’era responsable el mestre  Sebastià Cabestany. En un bocí de Sitges que flaireja a mar i on els seus estadants hi feinejaven cada dia. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol del 2025 )

ELS GARROFERS DE RIBES

    En totes les terres que són fèrtils hi germina el que és més comú al territori. El nostre poble ha estat, i ho continua sent: terra de sembrats, d’horts, de vinya, de garrofers... Tot i que amb el creixement del poble, moltes de les terres de cultiu s’han vist urbanitzades i d’aquesta manera, la modernitat, ha segat qualsevol altre creixement que no sigui el de noves construccions.

    Quan s’arribava a la creu, venint de Sant Pere de Ribes, desprès de deixar unes frondoses vinyes, sortosament encara formen part d’aquest paisatge, descendíem a frec del bosc de can Burguera i entre camps de garrofers, alguns dels quals encara es mantenen arrenglerats, però no agrupats. També a l’altre costat de can Milà hi havia un camp d’aquests arbres, amb un tancament molt original, al capdamunt,  la paret feia unes ondulacions.

    Tanmateix el poble on més garrofers s’han alternat en el paisatge, ha estat a Sant Pere de Ribes. Just a l’entrada del poble, a banda i banda de la carretera, n’hi havia camps sencers, mentre que la vinya s’estén, encara ara, per darrera els dominis de l’església vella i el castell, enllaçant amb l’ermita de Sant Pau, on tota aquesta franja camperola segueix conservant les reminiscències d’un poble de pagès. Que per a nosaltres, la gent de mar, era i ho continua sent, un referent camperol.

     Però com Sitges, Ribes ja tampoc és el que era i igual que aquí, aquells camps de garrofers s’han urbanitzat i el paisatge ha canviat ostensiblement. Però el destí ha volgut que, tot i que ara dispersats,  encara en pugem  trobar algun exemplar.

    Entre els seus veïns, desprès ho va ser de Sitges, hi havia en Magí Fontanals, a qui tots coneixien com en Maginet dels Vinyals, per haver nascut en aquesta masia del seu terme. En Magí es pot dir que era vinyataire, per haver tingut cura  de les vinyes, si més no al ser un home fet entre aquestes últimes i camps de garrofers, no va perdre mai el seu interès per aquests. Així que sempre el veies, desplaçar-se amb bicicleta i acompanyat d’un sac petit, al qual hi havia adaptat uns cordills que li servien per penjar-lo i acomodar a la seva esquena, de manera que si en el seu trajecte coincidia amb un garrofer, en Magí parava i recollia les garrofes que es trobaven a terra del contorn de l’arbre i les  anava disposant a l’interior del sac. Un pagès que rendia culte als garrofers i a la vinya i que va viure, com molts, la gran gelada del febrer de l’any 1956 que va matar molts garrofers i oliveres,  per a que ens donem compte de la magnitud d’aquesta, ja que són uns arbres molt resistents al fred.

    I entre els que hi ha dispersos pel poble de Ribes, hi trobem aquest que és al tombar de l’Ajuntament, el qual ha quedat integrat dintre el casc antic. On també algunes cases mostren, en les seves entrades, unes parres que ombregen la intimitat exterior de la llar. 

     Aquest garrofer de la fotografia, està a frec de la que havia estat la barberia de la família Fortuny. Els Cubanos, com se’ls coneixia, perquè els dos germans bessons de la casa en Joan i en Santiago i també l’Ismael van néixer a Cuba. El qui estava més a la barberia era en Joan Fortuny i Mañé, tot i que el seu germà, en Santiago, que tenia una altra feina, tot sovint l’anava a ajudar i a participar de les tertúlies familiars i en la dels clients que hi acudien, atenent que les barberies han estat sempre una càtedra del saber. Un espai on s’ha practicat l’oratòria popular, que aplega totes les disciplines que sorgeixen del viure quotidià. 

    Pel que fa a l’Ismael, també va néixer a Santiago de Cuba a l’any 1931, tot i que hi va estar poc, va arribar a Ribes amb la seva família  a l’any 1932. Des de ben petit va mostrar una gran afició per la música, arribant a ser un bon trompetista i violinista. Desprès de la mili s’establia a Manlleu, on avui encara hi resideix. I que, malgrat totes les activitats que ha desenvolupat, l’ofici de barber, que va heretar de la seva família, l’ha acompanyat per sempre més. Sense perdre, tampoc, els seus orígens i neguits ribetans, desenvolupats a l’entorn d’aquest garrofer, que encara es manté en el seu lloc, com a testimoni d’un passat i molt proper a un veïnat, el d’aquest espai tan cèntric del poble de Ribes. Entre a cals Cubanos, can Tabaco Xic, la Casa Cremada, can Geló, can Queixalot, la casa d’en Lluís de can Guineu.

                                              J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol del 2025)  

CAMÍ DE LA PLATJA

       Als anys vuitanta, noranta… durant els matins dels  dies festius de l’estiu, quan arribava un tren procedent de Barcelona, baixava a la nostra estació una nombrosa generació. I principalment el jovent  venien equipats de potents ràdio-cassets, engegats  a tot volum, mentre es dirigien camí de la platja, tampoc hi faltaven les neveres portàtils para-sols i tota mena d’estris. 

    La tècnica ha simplificat la cosa i aquells aparells tan grans d’àudio han quedat reduïts al mòbil que també ofereix gran diversitat de música, que pot ser escoltada mitjançant auriculars. Les preferències, en quant a les platges, també s’han diversificat, així com els mitjans de locomoció i que, degut a que els trens no van gaire a l’hora la gent ha buscat altres alternatives  per arribar a la platja. 

     No cal dir que els que vivim a la vila ho tenim molt fàcil i d’aquesta manera, a primeres hores del matí ja observem un continuat moviment de veïns que fan camí entre els carrers que hi condueixen. I, com l’anar a caminar, cadascú també té les seves preferències, em reflexió a l’hora d’anar  i a la de tornar. Hi ha qui prefereix anar-hi aviat i així el retorn coincideix en el moment en què aquesta es troba en el seu punt més alt d’ocupació. El carrer Bonaire és un bon punt per prendre el pols a aquest anar i venir de banyistes.

    Al capdamunt, veïns de l’antiga redacció de l’Eco, hi ha la casa de la Maria Roca i Escolà, casada amb en Josep Vadell i Milà. La Maria cada dia, quan podia l’acompanyava el marit, feia aquest tros de carrer que els separava de la platja. La seva presencia s’afegia a la de tants altres banyistes que, equipats amb la cadira plegable i l’ombrel·la, feien el mateix recorregut i fins i tot, una vegada allà, coincidien amb les amistats que es retrobaven i junts gaudien dels moments més refrescants de l’estiu. 

    La Maria a finals de l’any passat ens va deixar i amb ella es va perdre quasi bé el darrer testimoni dels antics veïns d’aquest carrer Bonaire que, igual que altres, van veure la transformació de la platja que els hi era més propera, la de les barques. Es pot dir que era la preferida per la gent de Sitges, potser per la seva identificació amb els pescadors, quan uns i altres es coneixien i sabien de qui era la barca a la qual hi repenjaven l’esquena mentre estaven asseguts a la sorra. Un detall que es repetia estiu darrera estiu i que la Maria, amb el seu barret, s’avenia amb  la imatge de la dona sitgetana que mostrava la seva coqueteria fins i tot per anar a banyar.

       Hi va haver uns anys que la gent, per fer aquest recorregut, feia servir el barnús, indumentària que mostrava proximitat entre el domicili i la platja i una imatge molt estival. Recordo amb molta simpatia a la família d’en Manel Duran i Capdevila que, junt amb la seva muller Soledat Carbonell i el seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, un darrera de l’altre anaven, des de casa seva davant de l’Ave Maria, a banyar.  Coincidir amb ells, i amb els seus costums, eren els petits detalls que es diferenciaven de la resta de dies de l’any. 

    Als baixos de la casa de la Maria Roca, la Maria Hernández, esposa de l’Esteve Sucarrats, hi va disposar una botiga d’articles per a la platja, en un carrer on fins i tot el nom és suggestiu, Bonaire. Més avall, a la casa que fa cantonada amb el carrer Joan Tarrida, en Josep Rafel i Sala, juntament amb la seva esposa, la Montse, van obrir la que podríem dir que va ser la primera botiga especialitzada en la venda de discs de vinil.

    Els camins que condueixen a la platja són els mateixos  de sempre, no així el veïnat ni les persones que hi transiten, s’hi ho comparem en anys passats. Del carrer Bonaire l’única botiga que hi queda, d’aquells anys, és l’espardenyeria de la Josefina Albors que va començar  regentant  l´Elvira, la mare d’aquesta, i que ara ho fa el seu net, en Joan Muñoz i Albors. Tot canvia, sortosament el mar està en el mateix lloc, tot i que els entesos diuen que va pujant cada vegada una mica més de nivell. Ja els hi dic a uns amics que viuen a la urbanització de Santa Bàrbara, que arribarà el dia que estaran a primera línia de mar. Déu faci que mai es compleixin els meus pronòstics.

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de juliol del 2025)

LA SITGETANA QUE ESTIMAVA LES FLORS

    Les persones arribem i marxem d’aquest món complint un destí, tanmateix néixer a Sitges i  caminar pels camins que ens ha traçat la vida sense deixar de vista, fins a l’últim moment, el nostre poble, és un autèntic  privilegi. I si a més qui ho fa està dotat d’una acurada sensibilitat, la joia és complerta.

    També és veritat que la nostra vila ofereix un ampli ventall de raons, a quina més interessant i atractiva, per a que amb elles fomentar i enfortir aquesta sensibilitat a la qual em refereixo. Sitges ha evolucionat i amb aquesta evolució han canviat moltes coses, potser la que més es fa evident és que pel camí hem deixat molts testimonis d’un passat que compaginava la vida ancestral de les persones amb l’art i amb altres detalls i activitats amb les quals hi anava associat el nom de Sitges.

   Hi trobàvem, també, fàbriques i tallers de calçat que donaven feina a molta gent. Pescadors i gent de la pagesia, treballadors dels diferents oficis que formaven l’ampli teixit laboral, abans de la irrupció del turisme. Un dels carrers que concentrava una mostra de tot l’esmentat era el carrer Espalter, amb una fàbrica de calçat, una de gel i una fàbrica de capses de cartró, entre altres. Aquesta darrera era propietat del Sr. Selva, una institució també dintre del món associatiu de la Vila. Casat amb la Sra. Consol Soro van tenir dues filles, la Consol i la Maria Selva i Soro va fer una mala passada. Un dia d’estiu es trobava la família a la platja de Sant Sebastià, el  pare amb l’aigua que no li arribava ni al genoll, va caure desplomat, ferit de  mort.

      A la mare de les noies la Consol Soro, li va tocar tirar endavant la família, la veia anar i venir cada dia de la fàbrica de les capses on hi acudia a treballar i a vetllar pel llegat. El seu tarannà jovial la va acompanyar la resta de la seva vida, una manera de ser que van heretar les seves filles. A més la Consol es va sentir atreta per les flors, com els clavells, i va continuar amb la tradició familiar.

    La seva senzillesa i amabilitat eren un tret molt característic de la seva personalitat. Portada per aquest amor per les flors, mossèn Joaquim Comas i Xirau li va demanar si podia tenir cura de posar flors a l’altar major de la nostra església parroquial. Una dedicació que va portar a terme fins que va irrompre la  pandèmia. Cada diumenge i festa de precepte les flors que engalanaven aquets espai i la celebració corresponent, era obra de la Consol. Ben pocs sabíem de l’autora d’aquest detall que, amb acurada elegància, les flors eren presents en totes les cerimònies litúrgiques. Aquest anonimat deia molt a favor d’ella, perquè ho feia sense cap afany de protagonisme. I tampoc a ningú se li va ocórrer  fer-ne menció, així que unes flors tan visibles, ben disposades i ben combinades, semblaven posades allà per art de l’encanteri.

     Molt abans, la Consol, s’havia casat amb en Jaume Carreró i junts van compartir els encants de Sitges, als quals tot sovint m’he referit i també van saber gaudir dels altres indrets que igualment visitaven. En Jaume va passar  a dirigir la fàbrica de les capses de cartró, però  sempre va estar amatent a l’afició de la Consol per les flors. Més enllà del mateix carrer Espalter, el pare d’en Jaume també era el gerent de la fàbrica del gel. En una època en què aquest era mot apreciat per refrescar aquelles simples interioritats d’unes neveres que propiciaven que la gent, igual com anaven a comprar el pa i la llet, a l’estiu s’hi afegia el gel. 

    Entre tot això les flors tenien el seu protagonisme, com el continuen tenint ara, si més no la Consol ja no hi és per a que les mimi com tan bé ho sabia fer. Un cop ha passat aquests dies, quan una florida generalitzada ha estat el tema predominant, l’he volgut recordar com la sitgetana que estimava les flors, com les  que  va posar a la casa on vam ser batejats, vam rebre la primera comunió i més d’un s’hi ha casat. Quin millor lloc on lluir una florida que semblava caiguda del cel i que és des d’on ara ella s’ho mira.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juliol del 2025)

DE FESTA EN FESTA

                   La casa de can Bricullé mira al Poble Sec

    Acabem de celebrar la festivitat de Sant Joan i amb ella hi va associada la festa del Poble Sec. Sempre he trobat molt curiós que Sitges, que és poble, compti amb un dels seus barris que també assoleix la mateixa denominació. Un conjunt de cases, disseminades, que es van anar agrupant entre vinyes i camps i on es van traçar carrers. Encara recordo que un dels camins més principals d’aquest indret, el camí de la Fita, que arriba fins el coll que s’identifica amb el mateix nom, tenia el seu començament entre marges i a frec  del camí dels Capellans.

    També s’accedia al Poble Sec, des de les cases de ca l’Antoniet, on el camí passava per ca la Blanca i Can Bricullé. I una altra punt de confluència era des de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Una institució que va complir 700 anys i ha estat, ho continua sent, el redós de la gent de casa nostra. 

    El camí principal, el d’aquesta entrada que he descrit, era un camí de carro, pel qual hi transitaven la gent de la pagesia, que tenien terres per aquest verals i també els de les masies ubicades en el  Massís del Garraf. Amb un altre punt de referència, el conegut com a Corral de la Vila, un espai on la llet n’era la protagonista. Curiosament, amb la transformació de tot plegat, aquet Corral ha esdevingut el centre d’un altre beguda reconstituent, la Malvasia.

    També l’indret va esdevenir bressol d’unes florides espectaculars. Davant l’evidència, tan ufanosa, a aquell espai  se’l va conèixer amb el nom de Floreal. Curiosament, anys més tard, en una de les cantonades en Pepe Cara hi va anar a viure amb la seva família  i en tota la  façana de la casa hi va penjar cossis pintats de vermells on hi havien plantats geranis del mateix color, el conjunt de tot plegat feia tal goig que era l’admiració de tothom, tan sitgetans com turistes, perquè fins allà també hi van arribar, i feien estada en la mateixa pensió que l’home tenia oberta sota el suggestiu anunciat: “Pensión Pepe”. La seva ornamentació floral li havia valgut el reconeixement del jurat que ja llavors, com ara, distingeix  la motivació que sempre han tingut les sitgetanes de posar flors als balcons. Petits, grans detalls, que s’afegien al bategar d’un barri que anava creixent, al mateix temps que despuntaven els valors de veïnatge i de bona entesa amb els veïns del Poble Sec  i amb als que vivim més enllà, cap a l’altra  banda de la via del tren.

   Això fa que de poble a poble no hi hagin rivalitats, sinó la complicitat de conviure plegats amb bona harmonia  i amb ganes de fer coses conjuntament. Que el Poble Sec tingui la seva pròpia Comissió, la qual organitza la seva festa, diu molt al seu favor, perquè això equival a que el veïnat s’involucra en aquests detalls que ajuden a que la denominació de poble vagi acompanyada d’elements que no el desvirtuen, tot el contrari. 

    La Trinitat, Corpus, Sant Joan, són el pòrtic de l’estiu. Raons més que suficients que fan possible aquest retrobament entre els veïns de dos pobles, que s’apleguen sota la mateixa bandera i, també, sota el mateix nom, Sitges. I amb tot això la nit assoleix un protagonisme especial, com la del dissabte al diumenge de Corpus, on el veïnat del centre del poble es reuneix per tallar flor, dibuixar els carrers i fer catifa, per a l’endemà oferir una florida tan artística que causa admiració. Aquest any amb l’encertada novetat d’enllaçar el carrer Jesús amb el Cap de la Vila. I amb el bonic detall d’escenificar les portes de les cases dels veïns de sempre. La següent nit també és de les esperades, al Poble Sec i a qualsevol racó del nostre terme. Nit de revetlles, coca i tradició, nit de poc dormir, amb raó la més curta de l’any.

    Ha passat Sant Joan i som a les vigílies de Sant Pere, festa que toca celebrar als nostres veïns de Ribes. Mentre que un detall persisteix al pas del temps, la casa de Can Bricullé, la de ca la Blanca ha quedat tapada per noves construccions. L’escaire que es forma a Can Bricullé marca els límits del Poble Sec amb la muntanya, on un petit detall, col·locat en la seva paret  lateral  informa que Montserrat es troba a 64 Km a peu, quan aquell indret també està de celebració. Vet aquí que allà  on anem hi ha festa i, sobretot, moltes ganes de celebrar-la.  

                                             J.Y.M.

     ( Article publicat publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2025)

LA FLORIDA DE DAVANT LA PORTA

     

  

   Hi ha petits privilegis que es fan mirar i que són tan a prop de la intimitat familiar que, com és el cas, abans d’entrar a casa conviden a parar-se un moment per gaudir d’aquest espectacle floral. No tothom té la sort de sortir de casa i coincidir amb unes florides exuberants i tan vistoses com aquestes. 

    Ve a ser com el preàmbul de la festivitat del Corpus, on en molts carrers, davant de les portes de les respectives cases, s’hi estenen  boniques catifes de flors. Moltes d’aquestes cases disposen d’entrades grans, on dies abans d’aquesta festa, els veïns s’hi reunien per desfullar i tallar flor. Fins que actualment aquesta feina es fa a la nit de la vigília, mentre hi ha qui dibuixa el carrer altres preparen les flors. Tot això té un mèrit, perquè han passat els anys i la tradició segueix viva, més si tenim en compte que moltes de les cases on s’estén la catifa han canviat de propietaris, o  aquells veïns que en formaven part malauradament ja no hi són.

    Si més no hi ha un veïnat, el del carrer Jesús, que continuen fent pinya a aquesta tradició que, en aquest cas ha passat dels avis als nets, donant exemple d’un veïnat que va a la una. Sent la persona més representativa, la Maria Matas i també en Gaudenci Mirabent que són els testimonis vius d’aquest passat al qual em referia. I per celebrar tanta unió i complicitat aquest any, els veïns del primer tram, al coincidir amb el 75aniversari que fan catifa, la seguiran fent  i com a cosa extraordinària enllaçaran el tram de carrer amb  la plaça que els hi és més propera, formant una sola catifa, amb la sorpresa afegida que culminarà amb l’ornamentació d’un Cap de la Vila que sempre desperta admiració. Això vindrà a ser com un homenatge als veïns que han viscut en aquelles cases de portes grans que es trobaven abans de la del cancell. Darrera la qual sigetanes i sitgetans, dels que anomenem de tota la vida, han mantingut una llarga amistat amb la qual la convivència ha estat fàcil i de molt bon trampejar.

     I els mateixos mèrits tenen la resta de carrers que fan catifes, perquè tot i haver desaparegut els pilars, sembla que aquests tenien uns fonaments tan sòlids que avui encara és manté la tradició. Un altre tram emblemàtic  de carrer era aquest del final del carrer Major. Amb la família Font, la Lucia i la Carme, esposa d’en Josep de l’Eco, la Isidra Sabaté, la Nuri Llorens de ca la Candelaria, amb les de can Costa i fins i tot la incombustible Ángeles, la dona de confiança de can Font, tanmateix em sembla que se’n escapaven la Maria i la Filomena de can Mas, perquè la seva botiga, en tema catifaire, estava en terra de ningú. Per posar un altre exemple del veïnatge que col·laborava intensament en el tema que ens ocupa.

    Si més tot això no tindria raó de ser si es desmarqués de la vesant religiosa, degut a que tot es fa per acollir el pas de la processó. Una de les processons més importants del calendari litúrgic que s’han de fer ni que sigui per l’interior del temple. A Sitges hi surt des de temps immemorial i un dels testimonis que n’han deixat constància és la bonica pintura de l’Arcadi Mas i Fondevila  de l’any 1887, que es mostra la Custodia amb el tàlem davant l’altar disposat a la casa d’en Trinitat Catasús al carrer Parellades. Aquesta tradició d’aixecar aquest petits altars en determinats punts del recorregut de la processó també era habitual.

    Preparem-nos per aquest gran florida, i amb la que ens obsequia la natura. Perquè en punts estratègics del poble  la gaudim quan entrem o sortim de les cases, o simplement hi passem per davant. I tot l’agraïment és poc per reconèixer el mèrit i l’esforç de les persones que ho fan possible: fent catifes, cultivant els clavell de l’Exposició, o posant flors als balcons i els qui organitzen tot plegat.  

A LA TRINITAT PASSANT PER VALLCARCA

 

     L’ermita de la Trinitat i Vallcarca han compartit un veïnatge molt proper. I també l’ermita s’ha beneficiat de la generositat de la família Fradera, responsables de la fàbrica de ciment, que entre les avantages que van aconseguir les administradores, va ser que els van proporcionar els mitjans per poder encimentar tot el camí que puja de de dels Costes de Garraf. Un fet que va representar una gran millora i que ha facilitat la pujada de vehicles sense haver de sortejar els clots que hi trobàvem, sobretot si feia poc que havia plogut. Que era quan el camí quasi es feia impracticable i que només destres carreters s’atrevien a pujar-hi amb els seus carros. Com el recordat Vicenç Sánchez que la vigília de la festa recollia les coses de la manyeria de can Fontanals, durant el temps que la seva esposa la Bàrbara Lahóz i la Laieta Sánchez en van ser les administradores.

    Tanmateix no només els amos de la fàbrica tenien detalls envers l’ermita, sinó que també els seus treballadors es sentien atrets sobretot el dia  de la Festivitat de la Santíssima Trinitat que celebrarem aquest proper diumenge. La gent de Vallcarca eren treballadors vinguts d’arreu, principalment d’Extremadura i Andalusia, portats per l’al·licient que aquí els hi donaven treball i els hi proporcionaven un habitatge en la mateixa colònia que, per a tal finalitat, disposava l’empresa. Uns i altres es van involucrar en les nostres festes i tradicions i aquesta de l’ermita n’era una, on hi feien cap per aquest camí costerut que, des del peu de la fàbrica, s’hi accedeix. La seva presència va ser constant i molt representativa, fins i tot va continuar sent així quan van deixar d’habitar la colònia i van anar a viure a les Roquetes. Tambe la gent de Sitges anaven fins a Vallcarca en tren i des d'allà pujaven a la Trinitat

     Entre aquesta complicitat s’esqueia la celebració de dues festes que són molt properes en aquest mes de juny. L’abans esmentada i la del Corpus, quan  es celebrava en dijous, on fins i tot feien la preceptiva processó, presidida pel sacerdot que també va ser un membre influent d’aquella colònia de treballadors que fins i tot tenien església pròpia. Mossèn Esteve Closa va estar durant molts anys al servei d’aquella comunitat i va continuar sent rector de l’església de Sant Eulàlia de les Roquetes. En la festivitat de la Trinitat, l’ofici religiós que es celebra a l’ermita el presideix el senyor rector de la nostra parròquia i en alguna ocasió hi havia pujat el llavors bisbe Joan-Enric Vives  i en moltes altres ocasions van concelebrar amb mossèn Santiago Casanova, que era germà de la Remei. I ella i la Rosó Carbonell, junt amb en Joan Martí Romagosa en van ser durant molts anys administradors. A ells s’hi va despenjar, de seguida, en Francesc Planas, en Ciscu del forn, que va ser un bon puntal de la festivitat del Corpus, en el si de la nostra parròquia, per la qual sentia una especial predilecció per la susdita festa. On mostrava, també sigui dit de pas, les excentricitats del seu tarannà. 

    A la processó de Corpus que es feia a Vallcarca fins i tot hi posava l’acompanyament musical la banda del nostre poble, que dirigia el mestre Manuel Torrens. Una processó que es portava a terme a la tarda, unes hores abans que la d’aquí, per tal de que la mateixa banda pogués arribar a temps a la nostra processó. L’altra cita musical que tenien els músics locals, a més de pujar, durant uns anys, a fer una mica de ball a la Trinitat, darrerament aquest apartat musical es va limitar a la participació d’uns quants musics en l’acompanyament dels cants de la missa, amb la interpretació a l’orgue del recordat Josep Pagès Busom,  a qui va succeir en Francesc Pi. Sense oblidar que la Cobla Sitgetana amenitza l’audició de sardanes des de la seva fundació, ara ha fet 60 anys. I deia que una altra festivitat esperada a Vallcarca era la de Sant Joan, quan celebraven la festa també amb la participació  dels músics sitgetans.

     Quan mossèn Esteve es va retirar dels seus càrrecs al front de la parròquia de les Roquetes, va venir a viure a Sitges, en companyia de la seva germana la qual, durant tota la trajectòria sacerdotal del mossèn  li va fer les funcions de majordona.

     Diumenge hi ha festa a la Trinitat i tot és a punt, gràcies també a l’esforç de les actuals administradores, La Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i de totes i tots els qui les ajuden, perquè la Trinitat també desperta motivacions entre això que anomenem sitgetanisme. No hi podem faltar.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny del 2025)

LA FLOR DE SANT JOAN

 

                                           En Leandro Barroso García i la seva flor de Sant Joan 

        Durant aquests dies predominen dos grocs, el de la ginesta i el de la flor de Sant Joan. Aquesta darrera havia tingut un protagonisme destacat en les catifes de la festivitat del Corpus. I per tant comptava amb una gent de casa nostra que la proporcionaven. Els que recordo amb més notorietat eren el Joan Ossó del Bar Español i, el seu veí, en Salvador Tudela, a qui tots coneixíem per en Totana, per ser oriünd d’aquest poble de Múrcia.

   A casa d’en Joan també és coneixia per a Can Ferri i, antigament, havia sigut una fonda que regentaven, i eren propietaris de la casa, els pares dels Pagès, a la mare li deien la Parcala i amb aquest sobrenom es coneixia a tota la família. Tornant a en Joan, els seus pares van llogar la casa i també oferien dinars, va continuar junt amb la seva esposa i filla amb el negoci, ja no de restauració, més aviat es van dedicar a servir begudes. En Joan era un catalanista acèrrim, l’únic que el dia 14 d’abril, data en què va ser proclamada la República,  penjava en el balcó una senyera catalana pintada damunt un tauler. Més per desconeixement que per altra cosa, aquest detall passava desapercebut als qui no se la sentien i quan es donaven compte, del significat, la senyera ja l’havia retirat.

    A part d’aquesta demostrada catalanitat, en Joan atresorava moltes virtuts, la principal la seva disposició a ajudar  amb el que estava a les seves mans. És clar, que també se l’havia de saber portar. Però ara que es parla que, el proper any, una etapa  del començament del  Tour de France passarà per Sitges, dir que durant els anys que va tenir obert el bar, els diumenges i festius, sembla ser que tots els controls d’avituallament tenien com a referencia el seu local. La vorera s’omplia de bicicletes i els ciclistes agafaven forces asseguts en les taules de la seva terrassa.

     Tanmateix en Joan també anava amb bicicleta, però el seu fort era caminar. Només calia que algú l’animés i l’home, com a mínim, anava fins a Montserrat. I si  com van fer uns estrangers que el van desafiar, se’n  va anar amb ells a peu fins a Barcelona i els instigadors van quedar enrere. Per la festivitat de la Trinitat, compareixia a l’ermita amb el seu gos i dubtaves on acabava l’ensenya catalana i on començaven les parts més principals del seu cos. Les quatre barres es feien visibles fins i tot en el gos que l’acompanyava.

    Doncs bé, ell també era un bon  proveïdor de flor de Sant Joan, quan aquesta se’n feia molta per les muntanyes de l’entorn i no estava protegida com ho està ara, que n’hi ha poca. Mentre que el seu veí de quasi davant de la seva casa, en Salvador Tudela, que era sereno de la vila, d’aquells que a les nou de la nit ja veies que enfilaven el carrer Sant Francesc, mentre es dirigien cap a l’Ajuntament, que era el punt on es distribuïen per a començar la ronda de nit. Era quan de dia al Cap de la Vila, de dia,  hi trobaves una parella  de guàrdies i a la nit la parella de serenos. Quan van desaparèixer va ser el començament del “xamplis-meis”. 

    I vet aquí que en Totana  també aportava una gran quantitat de flor de Sant Joan. Tanmateix s’ha de dir que, tot i el respecte i amistat que es professaven, en Joan i ell estaven a les antípodes pel que fa els seus ideals, perquè si un penjava la senyera al balcó, l’altra hi posava la bandera espanyola. I no passava res, tan amics com sempre.

    Poca poc, però, la flor de Sant Joan va anar escassejant, puntualment persones com la recordada Magina en venia uns poms en aquell escaire on es posava, al començament  del carrer Major, al costat de l’entrada de la plaça. Que a més, oferia a la seva clientela, farigola, romaní, espígol i flors que creixien en la mica de terra que envoltava la seva casa.

   Actualment el Leandro Barroso García, podem dir que és el darrer proveïdor de la flor de Sant Joan i també de les esmentades herbes boscanes i remeieres. La seva presència ens apropa a olors tan característiques com la de l’esmentada flor. I la  seva actitud ens recorda als amics, en Joan i en Tudela,  que proporcionaven la flor de Sant Joan per a la confecció de les catifes. I també com feia la Magina i ara ell, per a donar-nos l’oportunitat de tenir a prop unes flors i herbes boscanes amb les quals sempre ens hi hem identificat i que, vulguis o no, formen part del nostre llegat camperol i festiu.  

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2025)